Les balances fiscals són el càlcul que recull la diferència entre els recursos que aporta una comunitat autònoma -o territoris homologables en altres llocs del món-, en forma d'impostos, a l'administració de l'Estat i els que li retornen en forma de transferències o inversions. Serveixen per determinar si una comunitat rep més diners dels que paga i, per tant, té superàvit fiscal, o en paga més dels que rep, i pateix un dèficit fiscal. S'utilitzen per valorar si les relacions entre els territoris de l'Estat són equilibrades o n'hi ha alguns que aporten quantitats excessives mentre d'altres reben sumes molt superiors a les que ingressen.
La Generalitat ha publicat les balances fiscals fins a quatre cops des del 2005 i, a més, ho ha fet també amb caràcter retroactiu. Algunes organitzacions privades o entitats financeres també ho han fet en nombroses ocasions. Malgrat tot, el govern espanyol només ho va fer una sola vegada, el 2008, i feien referència a les finances de tres anys abans. Va ser gràcies al fet que ERC ho va posar com a exigència per seguir donant suport al govern del PSOE. Posteriorment, es va comprometre a actualitzar-les, però no ho va complir.
Hi ha dos mètodes principals de càlcul, segons com es territorialitzin les despeses de l'Estat. El primer és el de flux monetari, que computa com a despeses en una comunitat només les que s'efectuen en el seu territori. El segon és el de flux del benefici, que computa com a despeses en una comunitat també les despeses de les quals es beneficien els seus habitants encara que s'efectuïn en un altre territori. Els dos mètodes -flux monetari o flux del benefici- es poden neutralitzar o no. Fer-ho significa que s'anul·la l'efecte del dèficit i que es cuinen les xifres com si el pressupost global fos equilibrat. Si no es fa, pot donar-se el cas que totes les comunitats presentin superàvit fiscal quan hi ha un dèficit molt alt, ja que totes podrien rebre més del que aporten a costa del dèficit estatal. La neutralització es pot fer per la via de la despesa -cuinant aquesta partida- o dels ingressos. Per tant, hi ha fins a sis mètodes per obtenir les balances fiscals.
Ja es veu que la falta de transparència es molt gran. Segons el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, aquesta transparència no es recomanable perquè indueix a alguns a voler separar se d’Espanya quan es posa de relleu el dèficit fiscal que pateixen els catalans vers altres ciutadans residents a altres contrades de l’estat espanyol. Per això cuinarà un nou mètode de càlcul que ha batejat com “Cuentas públicas regionalizadas” amb la finalitat de negar que Catalunya estigui mal finançada i així abatre els mites als quals apel·len els impulsors del procés català per justificar la seva aposta.
Tots sabem que hi ha veritats, mentides i estadístiques i que el full de càlcul ho aguanta quasi be tot. Hi poden haver errors, omissions i múltiples interpretacions. La realitat es molt més fàcil que tot això. Només cal viatjar i veure quins impostos paguen uns ciutadans i quines subvencions i serveis reben. Molts catalans tenen força familiars, amics i coneguts arreu de l’estat espanyol i aquestes estimacions son relativament fàcils de fer. Un altra cosa es que “a nadie le amarga un dulce” i que als que estan acostumats a rebre caramels els li sàpiga força greu que els hi treguin.
Jo no m’he queixat mai de la solidaritat interterritorial, però si que aquesta solidaritat, en lloc de ajudar a crear teixit econòmic productiu en les regions menys desenvolupades on han anat a parar els diners, hagi servit en gran mesura per crear un entramat econòmic amb mentalitat subvencionada i clientelista del estat. En l’economia espanyola no es fomenta l’esperit emprenedor, més aviat es fomenta el clientelisme administratiu i aquest és un error que ofega Catalunya.
Sembla que les elits governants a l’estat espanyol busquen fer malveure els catalans a la resta d’Espanya y de forma deliberada un enfrontament social y una fractura de la societat catalana.
Per mi es clar que el dret a voler una societat millor per a mi i els meus, no el dóna el cognom, el dóna la persona, el dóna el treball, el dona la implicació en la societat on vivim, el dóna la il·lusió per construir un món millor i el dona saber donar la ma a qui ho necessita.
A pesar de aportar al voltant de la quinta part del PIB espanyol, els catalans semblem captaires i si volem quelcom millor, ens ho hem de pagar a banda amb un sobre esforç dels que paguem impostos a Catalunya. No podem oblidar que una important part de la societat que més pateix son ciutadans espanyols residents a Catalunya y contribuents nets que no reben de l’estat espanyol els mateixos serveis que reben altres ciutadans. Només cal viatjar a altres regions subvencionades i comparar els serveis que reben vers els que reben els seus familiars a Catalunya.
El futur econòmic de Catalunya passa per dotar-nos dels instruments necessaris de govern i fer que funcionin adequadament per tal de poder aconseguir una societat competitiva, avançada econòmicament i que no oblidi el teixit social on pertany i que ho fa possible.
L’actual estructura econòmica catalana té capacitat d’auto alimentar-se i permet la creació de noves empreses i la reestructuració de les existents basant-se en les noves tecnologies, una producció industrial de qualitat, sumant els serveis i explotant les marques territorials de prestigi.
La historia recent ens demostra que els governants de l’estat espanyol no han demostrat mai cap mena de voluntat de canviar res per tal que la societat catalana en el seu conjunt sigui millor. Tal vegada el bastir un nou estat propi, amb una nova estructura, ens doni l’oportunitat de construir una societat millor, més justa i que tingui els seus ciutadans com a subjectes principals de les seves polítiques. Per això cal treballar molt i amb molta il·lusió per poder fer realitat un somni en el que tots, independentment del cognom, puguem viure millor.
¡Desperta i no et deixis enganyar!.
No ens deixem seduir pels cants de sirena que tot ho dibuixen fàcil ni tampoc pels que en lloc d’intentar seduir te interessadament, prediquen la por i l’adveniment de totes les malediccions bíbliques.
Escoltem totes les veus y els projectes de futur que ens presentin amb esperit crític. Esforcem-nos en instruir nos i visualitzem la societat en la que volem viure y deixar als nostres fills. Si som capaços de convertir els pensaments en acció, treballant amb perseverança, transparència e il·lusió, millorarem les possibilitats de que els nostres somnis es facin realitat.
©JuanJAS
